divendres, 5 de gener del 2018

NIT DE REIS


Regirant el fons d'armari, trobo aquest leotards vermells, la seva olor em transporta aquells dies d'hivern quan érem canalla i ens trobàvem al carrer per jugar; junts descobríem molt aviat qui eren els Reis; aquest secret el manteníem amagat fins que els pares ens deien la veritat, pensant que ja érem prou grans per a saber-ho.
No guardo cap record de creure que els Reis existien de debò, malgrat això, eren dies meravellosos. 
M'agradava veure com la mare es comportava com una nena i jugava amagant els regals, mentre als demés se'ls veia més despreocupats de la obligada feina diària, més propers al nostre món d'infantesa, i sense repetir aquell ''AI'' tan propi de la gent de pagès quan miraven al cel.
Tanco els ulls i em veig al costat del padrí guarnint el balcó i sento com diu: aquí en aquest costat hi posarem blat i aigua pels camells i al mig hi deixarem 3 gots de vi amb ametlles garrapinyades pels Reis.
L'endemà de bon matí ens reuníem plegats al balcó i baixàvem tots els paquets al menjador i amb l'olor de la xocolata desfeta obríem els regals: la gorra pel padrí, la manteleta de la iaia, els mitjons del pare, les calces per la mare, ah! i a què no endevineu de qui són aquests leotards vermells?.... Sento el toc d'una trompeta i surto corrent al carrer, és en Jordi que bufa sense parar content amb el seu regal.
Sempre recordaré amb emoció aquelles vivències plenes de realisme màgic.

8 comentaris:

  1. Em sembla que per més que haguem perdut la innocència, tots recordem aquelles nits de Reis i l'emoció del dia 6, en el que ens llevàvem molt d'hora de purs nervis, ja no podíem esperar més al llit! Tinc imatges molt clares, i se'n conserven documents gràfics. Són tradicions que no s'han de perdre, perquè fan molt feliç la canalla, i això és impagable.

    ResponElimina
  2. M'hi puc veure reflectida en els teus records, Montse, perquè també són els meus. Potser perquè teníem poques coses valoràvem amb tota la il·lusió del món aquells regals. Ara sembla que haguem de fer una marató per les botigues per veure què podem comprar als menuts i que encara no tinguin...

    ResponElimina
  3. Els records una mica difuminats, però són emocionalment vius i compartits.

    Un plaer tornar-te a llegir, Montse.

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. A mi m'agrada especialment escriure records d'infantesa, perquè és com si tornés a reviure aquells moments, segur que molts són semblants als teus...
    Nosaltres jugàvem a buscar els regals( quatre cosetes)que la mare amagava uns dies abans!
    No t'oblidis de posar la sabata al balcó!!!

    ResponElimina
  6. La nit més màgica per als infants i el millor matí.

    ResponElimina
  7. Els teus records s'assemblen als meus. Potser són d'una altra època però viscuts amb la mateixa il·lusió que avui. I m'has fet pensar en un fet que pensat-lo bé és curiós: quan sabíem qui eren els Reis no ho dèiem pas als pares no fos cas que aquell any ja no passessin els Reis.

    ResponElimina
  8. Ara que fa uns quants anys que participo a la cabalgata, gaudeixo molt de les mirades plenes d'il·lusió que em dediquen els més petits.
    D'alguna manera som fets d'il·lusions que anem passant al llarg de la vida

    ResponElimina